Gemma Calmet Psicologia i Coaching

15/09/2026

Aixi de clar i simple
Així de complicat en un món de comparacions i perfeccionisme...

Si t'interessa aquest tema, al blog hi trobaràs un post titulat "els perills del perfeccionisme"

(despré si tinc temps hi deixaré programat perque s'envii automàtic per qui ho vulgui, com us vaig dir que faria :P)

Molt bon dia!

14/09/2026

A tu també et sembla que últimament tot ha de tenir un missatge?

Una reflexió. Un aprenentatge. Una utilitat. Una raó de ser.

Com si una fotografia no pogués ser només una fotografia. Un moment bonic, només un moment bonic.

Potser té a veure amb aquesta manera tan contemporània de mirar-nos també a nosaltres mateixes: què aporta això?, què n’he après?, per a què serveix?, què diu de mi?

Una visió gairebé mercantilitzada de l’existència…

Jo, si voltes per aquí ja ho saps: soc molt de pensar, d’intentar entendre i de trobar paraules per explicar les coses. I les metàfores i les explicacions m’encanten!

Alhora, soc molt conscient (i defenso fermament) que no tot ha de convertir-se en contingut.

No tot el que fem ha de ser útil, inspirador o significatiu.

De vegades, hem de posar la rentadora. O simplement jugar, fer coses i expressar-nos i ja està, no cal més impacte ni més explicació.

La foto d’avui és això: una foto que m’ha semblat boniqueta i prou :)

Que tignuis una setmana fantàstica persona bonica i valenta!

11/09/2026

10/09/2026

Imaginar el pitjor no és ser més realista, és imaginar una de les possibilitats.

La nostra ment és molt bona anticipant què podria anar malament. I aquesta capacitat ens és útil

Però també necessitem ser capaces de construir mentalment altres possibilitats. Imaginar què podria anar bé. Què voldríem que passés. Com podria ser un bon desenllaç.

No per convèncer-nos que passarà.

Sinó perquè una possibilitat que no contemplem difícilment pot orientar les nostres decisions i les nostres accions.

El focus no prediu el futur, però sí que condiciona quines possibilitats tenim disponibles per pensar-hi i actuar.

Així que, si la teva ment ja ha imaginat tot el que podria sortir malament…

no t’oblidis d’imaginar el millor escenari possible. També.

Desitjo de tot cor que aquest pot sumi al teu dia.. coneixes algú a qui li agradarà llegir-ho? Envia-li

08/09/2026

Saps què és la visió de túnel?

És un estrenyiment del camp d’atenció o de percepció: una part de la realitat ocupa gairebé tot el focus i costa molt registrar la resta.

Aquí una part interessant: Sovint se’n parla com si fos una cosa dolenta, però el cert és que, de vegades, una mica de focus tancat, en mode túnel, ens pot anar molt bé.

Quan tenim un objectiu important actiu, el nostre sistema cognitiu (aka caparró) pot reduir temporalment l’accessibilitat d’altres objectius que hi competeixen.

Shah, Friedman i Kruglanski van estudiar aquest fenomen i el van anomenar “goal shielding”: una mena de protecció cognitiva de l’objectiu prioritari.

Si ara el meu objectiu és acabar un article, pot ser que durant una estona pesin menys altres coses que també em reclamen: mirar Instagram, contestar un missatge, endreçar la taula o pensar què faré el cap de setmana.

I això no és una limitació, al contrari!

De fet, aquesta mena de «túnel» pot ajudar-nos a protegir l’objectiu principal i a mantenir-hi els recursos i l’atenció. (Que es pot entrenar)

Focalitzar no és només mirar més una cosa. De vegades, també és aconseguir que la resta faci una mica menys de soroll.

Així que et proposo dues preguntes:

Què està competint avui amb allò que realment vols prioritzar?

I, quan tinguis la resposta:

Què pots fer per protegir aquesta prioritat una estona?

Deixar el telèfon en una altra habitació, posar-te els auriculars, canviar d’espai, moure’t una mica abans de començar, tancar pestanyes...

Deixa la teva als comentaris i, entre totes, fem un petit banc d’idees per posar l’entorn a favor dels nostres objectius.

07/09/2026

Una emoció mereix escolta. Una conclusió, contrast.

El que sentim és real. Però això no significa que l’emoció sigui una descripció exacta del que està passant fora de nosaltres.

Puc sentir por i que no hi hagi un perill real.
Puc sentir culpa i no haver fet res incorrecte.
Puc sentir rebuig i haver interpretat malament una situació.

Validar una emoció no significa donar per certa qualsevol conclusió que en traiem.

De vegades, cuidar-nos també és poder fer les dues coses alhora: escoltar què sentim i revisar què estem interpretant.

Molt bon dia!

06/09/2026

Totes volem que ens estimin i que pensin que som guais.

Volem quedar bé a les fotos, semblar intel·ligents, tenir respostes hàbils en situacions clau i sentir que fem aportacions valuoses als espais on participem.

Desitgem la mirada positiva dels altres.
Ens agrada sentir-nos estimades, valorades, incloses, ben vistes.

I això no vol dir necessàriament que siguem insegures.

Podem ser persones adultes, autònomes, amb criteri, saber perfectament que no agradarem a tothom… i, malgrat tot, continuar gaudint quan algú ens estima, ens valida o pensa bé de nosaltres.

Perquè no tot desig d’aprovació és inseguretat.
També som éssers profundament socials.

Per això, potser la qüestió no és si ens importa o no la mirada dels altres.

Perquè, siguem realistes : ens importa (i ens ha d'importar)

La pregunta interessant és una altra:

què arribem a sacrificar perquè aquesta mirada sigui favorable?

Perquè una cosa és gaudir d’agradar.
I una altra, començar a callar, adaptar-nos massa, fer-nos petites o allunyar-nos del que pensem i necessitem només per continuar sent ben vistes.

Que ens agradi agradar és humà.
No haver de deixar de ser nosaltres per aconseguir-ho també és benestar.

05/09/2026

Quan alguna cosa no ens surt com esperàvem, no només importa estar al cas de què ha passat.

També és importantissim saber què fem amb nosaltres mateixes mentre ens passa, com ens tractem.

L’autocompassió, tal com la conceptualitza Kristin Neff, no és simplement parlar-nos bé ni intentar treure importància al que sentim.

Té a veure amb com ens tractem davant la dificultat, amb recordar que equivocar-nos i patir forma part de l’experiència humana i amb poder observar el que sentim sense quedar-hi completament atrapades.

I hi ha un matís que em sembla important: autocompassió no és indulgència.

[torna a llegir aquesta última frase]

No significa justificar-ho tot, deixar de revisar-nos o evitar responsabilitats. Podem reconèixer un error, entendre què ha passat, reparar si cal i intentar fer-ho diferent la pròxima vegada sense necessitar atacar-nos pel camí.

Perquè l’autocrítica pot semblar exigència, però castigar-nos no ens ajuda a aprendre millor.

De vegades, una pregunta molt més útil és:

què necessito per poder mirar això amb honestedat sense fer-me més mal de que ja sento?

No elimina el que fa mal.
Canvia com ens acompanyem mentre fa mal.

I, si et ve de gust continuar per aquí, he recuperat un text bonic sobre una altra manera de mirar-nos i cuidar-nos.

Escriu CURA als comentaris i te l’enviaré per missatge privat.

Marc teòric: model d’autocompassió de Kristin Neff

Que tinguis un vespre preciós persona bonica i valenta!, avui ha tocat una mica de que som una comunitat de gent ben informada aquí 🙌🏼🫶🏾

04/09/2026

I si, en lloc de reinventar-te a cada nou començament, et donessis espai per descobrir-te?

Espai cognitiu, emocional i físic per ser.

M’agraden els nous començaments. Setembre, un aniversari, un dilluns, l’inici d’un curs… poden ser excuses fantàstiques per reprendre alguna cosa, provar-ne una de nova o fer aquell canvi que fa temps que ens ronda pel cap.

I això és fantàstic (com gairebé tot) quan neix d’un desig lliure i genuí.

Malgrat això, cada vegada vivim més envoltades de missatges que ens conviden (i gairebé ens obliguen) a optimitzar-nos: nous hàbits, millor rutina, més disciplina, més productivitat, una nova versió de nosaltres mateixes.

I jo, amb aquesta idea, hi estic alhora d’acord i en desacord.

Sí a créixer, aprendre, revisar-nos i canviar allò que volem canviar.

Però no perquè hàgim d’estar permanentment convertint-nos en algú millor.

De vegades, el que necessitem no és una nova versió de nosaltres, sinó prou espai per entendre qui som, què necessitem i cap on volem anar.

Setembre pot ser un bon moment per començar coses.

Però també pot ser, simplement, un bon moment per tornar a tu.

__

Si et ressona aquesta manera de mirar el benestar, per aquí em trobaràs compartint paraules, cartes, exercicis i microaccions que sumin a favor d’una vida amb més criteri, consciència i realitat.

Perquè no sempre es tracta de fer més o de ser millor.
A vegades es tracta de posar el focus allà on realment importa.

03/09/2026

L’any 2012, mentre escrivia el meu treball de final de màster, fent un cafè en un bar de la Barceloneta, vaig tenir una idea que amb els anys acabaria ocupant una part important de la meva trajectòria professional.

(Continua a les altres imatges)

La intuïció de fons era força senzilla: quan entenem millor què sentim, què ens passa i per què ens passa, tenim més recursos per viure i relacionar-nos millor.

El 2013 vaig començar a donar forma a aquella idea: crear espais, programes i recursos d’educació emocional que poguessin acompanyar infants i joves, però també famílies, professionals i comunitats educatives.

I el 2014 el projecte va començar a caminar.

Des d’aleshores han estat tretze anys de créixer, provar, equivocar-nos, ajustar, estudiar, aprendre i tornar-hi.

El projecte ha entrat a escoles, ha format equips educatius, ha acompanyat famílies, ha tingut grups d’educació emocional, extraescolars, casals, materials i recursos.

I també ha tingut casa pròpia: primer a La Fàbrica dels Sentits i, aquests últims anys, a L’illa, a la plaça Cots de Manresa.

Si miro enrere, costa fins i tot fer-ne el recompte. Només durant els darrers anys, més de 650 infants i famílies han participat d’alguna manera en aquest projecte.

Però el que hem construït no cap en una xifra.

Hi ha infants que han après a posar paraules al que els passa. Famílies que han trobat noves maneres d’escoltar i acompanyar. Escoles i instituts que han obert espais per parlar de benestar emocional.

I hi ha també tretze anys d’observar, estudiar, provar, equivocar-nos, ajustar i aprendre.

Tretze anys de coneixement i experiència que avui formen part de tot el que f**g professionalment.

I, evidentment, aquesta història no l’he construït sola.

A l’inici hi van ser la Carla, la Laura, el Pol, la Clàudia i la Mel; després, la Gemma Casimiro, la Mar Soler, la Mireia Badia i la Laura Golobardes, amb qui també vam compartir la primera Jornada de Benestar.

I també les estudiants de pràctiques, l’Aina i la Paula.

Una part de tot això també és seva, i em fa molta il·lusió poder-ho reconèixer.

Ara diem adéu a una de les branques d’aquesta història.

El final sobtat de l’extraescolar no és l’esce